Indignada, amoïnada…però, ens queda alguna cosa per fer?

Desprès d’una setmana en la que he participat a una junta permanent del Consell Educatiu de L’Hospitalet (el més positiu de tota la setmana, per cert), una assemblea de la “Marea Groga” i a una jornada de treball a FAPAC, no puc deixar de transmetre un cert escepticisme envers la capacitat negociadora i d’arribar acords per part de les comunitats educatives.

Sembla ser que quan es lluita per la qualitat de l’ensenyament públic, segons siguis polític, sindicalista, mare, pare, ensenyant, del lleure, de Salses o de Guardamar, no estem parlant de les mateixes coses.

Aquest alumnat fracassat de l’educació catalana, espanyola, europea, planetària, ha d’assistir a l’espectacle periòdic del “sua culpa” de tots els responsables de que, al final de cada dia, vulgui aprendre alguna cosa per esdevenir competencialment productius i, si pot ser, dòcils.

I aquesta infància ocupada tot el que els horaris laborals dels seus progenitors exigeixen. Sobrepassada de tasques escolars que, ja en molts casos, no arriben a completar.

Aquesta infància de futur incert i escassa perspectiva de progrés socioeconòmic ignora que tots els agents que han de vetllar pels seus drets estan ben distrets disparant-se les acusacions diàries de negligència.

Els recels, la ignorància les trinxeres estamentals han esdevingut el teló d’acer de la educació.

Si els responsables polítics, els responsables sindicals, les federacions d’associacions de mares i pares no són capaços de construir ponts d’enteniment, al final aquests s’hauran de estendre de persona a persona, de manera tranquil·la i pacífica, mirant-nos als ulls, donant-nos la mà i fent camí.

També es pot trencar amb tot i fer com que no passa res i esperar i esperar i conformar-se: és el que hi ha!

I tu, què és el que faràs?