Conferència PEC: Acogida i cohesió social al barri i a l’escola.
13 Novembre 2009 at 10:24 PM 7 comentaris
Ahir dijous 12 de novembre, a les 6 de la tarda, al CC Collblanc/La Torrassa, la Najat El Hachmi va pronunciar la darrera conferència programada pel grup impulsor del Projecte educatiu de ciutat. Preguntes per iniciar el debat: Què podem fer per millorar l’acollida de les persones nou vingudes i la convivència, amb la finalitat d’afavorir la cohesió a partir de l’aprenentatge intercultural i la participació en la construcció social del barri?
La conferència va ser un èxit de públic. La Najat va convocar moltes persones hospitalenques d’aquí i d’allà. Va reivindicar això: el dret de ser tractats com persones amb igualtat real de drets, en contra de la cosificació del nou vingut, del que es parla com si fos un convidat de pedra. Ella i el seu esforç han demostrat la importància del sistema educatiu a l’hora de garantir la igualtat d’oportunitats. També va animar a tothom a deixar de banda els prejudicis per aconseguir una veritable convivència.
Ara ens toca pensar com superar els problemes i la desconeixença.
http://www.l-h.cat/noticia.aspx?1Jtq5zrnXs2U0GEvUVueXmF9IUpoREq9XZ5Z%2bXiSzaR0%3d
Entry filed under: Uncategorized. Tags: cohesió social, nou vinguts, PEC.
7 comentaris Add your own
Deixa un comentari
Trackback this post | Subscribe to the comments via RSS Feed
Ampas de L'Hospitalet 
1.
Lluïsa Pons | 13 Novembre 2009 a les 12:15 PM
Sóc una mare d’un nen de 12 anys i he format part de l’AMPA del Col.legi Pau Casals durant anys. Maladaurament, les meves obligacions familiars no en vam permetre assistir a la conferència del passat dia 12 on la Najat El Hachmi sembla ser que va expossar i propossar la millora de l’acollida a persones nou vingudes i afavorir l’aprenentatge intercultural.
Jo em pregunto si es pot millorar, encara més, l’acollida a aquestes persones nou vingudes. Quines són les queixes i carències exposades?
D’altra banda , ningú discuteix que tothom tenim els mateixos drets, per sort, això ja fa anys que ho sabem, però el fet de ser una persona d’un altre país provoca, inevitablement, un sentiment de estrangeria, sobretot en els primers temps, de la mateixa manera que ens passaria a qualsevol de nosatlres si ens anessim a viure a una ciutat de l’ïndia.L’adaptació, segur que no és fàcil per a les persones nou vingudes, però elles han escollit viure en una determinada ciutat i això implica adaptació i respecte.
Estic d’acord en deixa de banda els prejudicis, però si existeixen els prejudicis es perquè hi ha hagut un cúmul de comprotament i fets repetis
2.
Lluïsa Pons | 13 Novembre 2009 a les 12:35 PM
Torno a ser jo. La tecnologia m’ha jugat una mala passada i s’ha enviat la meva opinió sense la part final. Seguint amb la meva exposició, el fet de que els prejudicis existeixin, som a conseqüència d’un cumul de comportaments i fets repetits que han originat la seva aparició.
Tots volem una “veritable convivència” , però la convivència comença per adaptar-se a l’entorn, als costums i a les persones amb qui hem escollilt conviure. Tots ens hem de fer un esforç, de fet, ja l’estem fent, i no es tracta de tractar al nou vingut com si fos un “convidat de pedra”, sinó que el convidat, també ha de ser respectuós amb qui convida.
3.
ampashospitalet | 16 Novembre 2009 a les 3:25 PM
Si no s’evidenciessin problemes de convivència i cohesió social als barris no estarien debatent sobre aquest tema, i no s’hagués organitzat un grup de treball específic al PEC. Del que es pot i no es pot escollir a la vida podrien parlar molta estona. Estem parlant de tenir o no tenir diners, per començar. En un estadi posterior, potser ja podríem començar a parlar d’altres necessitats no tan materials: entendre i parlar, relacionar-se adequadament amb els veïns (si aquest volen i la feina et deixa)…….
Una altre qüestió és l’apreciació social del teu grup de pertinença (com sempre estem generalitzant: catalans avars; andalusos: ganduls, etc…). M’explico amb una situació que jo he viscut: dues amigues, una anglesa i l’altra de Cuenca. Qualsevol frase mal construïda en català de l’anglesa era un moment de joia –em quedava perplexa- Quan a l’amiga de Cuenca se li notava el seu origen castellà – encara que utilitzava l’idioma amb correcció- no rebia el mateix grau d’acceptació. La qual cosa ha canviat des de que han arribat els immigrants de darrera generació i ella, intitulada des de fa 20 anys, ara ja si que és catalana. (és collonut)
Avui un alumne em deia tinc un amic romanès però és bona persona i la seva família també. Pregunto: t’has de justificar per tenir un amic romanès?
En quan a les ajudes, mai hem viscut a un país de grans ajudes socials a les famílies amb fills. Com a ningú ens sobren els diners anem emprenyats amb el tema de concessió de beques, etc… Però, no t’indigna encara més la forma de administrar i malversar les finances públiques? Quantes ajudes podrien sortir d’una bona i honesta gestió?.
Bé continuarem en contacte. Pregunto: què podem fer per conviure millor en el món que ens ha tocat viure?
4.
Lluïsa Pons | 17 Novembre 2009 a les 2:33 PM
Bona tarda, és tranquilitzant saber que es formen grups de treballs específics per atendre necessitats socials com el problemes de convivència, que, per altra banda, ningú qüestiona la seva evident existència.
Intueixo que el fet de no assisitir a la conferència no m’ha permés conèixer tots els temes tractats, com per exemple ,el tema econòmic, aquest aspecte s’escapa al “ciudadano de a pie” i no crec que sigui l’eix central del debat en qüestió.
L’exemple de les amigues de Cuenca i del Rege Unit, són un exemple de situacions de les que podrien parlar molta estona, però, personalment, penso que està fora de context. Jo el que veig en aquest exemple és una clara falta d’educació i correcció per part de les persones que se’n riuen; res a veure amb un problema de convivència i relació social.
Torno a repetir que res podem fer en la gestió i ajudes econòmiques que evidentment són en la majoria de situacions ridícules, però qui mana, mana, persones escollides per la majoria de ciutadans i únicament ens queda la reivindicació i la protesta, que per això vivim en democràcia.
La malversació de fons públics, tan de moda últimament ,són l’exemple clar d’ actes bruts i dignes del càstig més sever, però torno a repetir que surt del fons de la qüestió.
I ara abans d’acabar, reflexiono i penso: si en un tema que clarament tots hauriem d’anar cap a una mateixa direcció, ja trobem lleugeres disparitats , com farem per tenir una societat amb una bona convivència intercultural?
5.
ampashospitalet | 22 Novembre 2009 a les 6:00 PM
L’anàlisi econòmica és fonamental. Tu alguna vegada has sentit cap protesta en relació a l’ús de l’àrab, com a primer idioma, als cartells publicitaris de la ciutat de Marbella?. Els prejudicis de classe estan ben condicionats per la posició econòmica i social de l’individu subjecte d’observació/crítica. Però, amb independència del criteri ideològic amb que et miris la realitat dels moviments migratoris dels nostre moment històric, jo, personalment, tinc la sensació que hi ha una urgència política – es pot dir electoralista – alhora de demanar uns afectes patriòtics, que crec que són demandes difícils d’aconseguir. L’enamorament sorgeix per criteris sovint ingovernables. El seny queda en un lloc irrellevant. Com es pot pretendre que algú es senti català, espanyol, o de la pàtria que sigui quan porta uns pocs anys vivint en aquesta nova terra, i sent la melangia i la recança del seu país perdut?. L’amor sorgirà o no, però penso que és una qüestió que pertany a l’àmbit personal de l’individu. En quant a l’adaptació, està clar que resulta més ràpida – no fàcil- quan estàs “obligat” a aprendre a conviure en minoria que si et veus obligat a residir en un gueto.
Llenço una pregunta: què és ser català avui dia? Existeixen uns trets diferencials inequívoques, amb independència de l’ idioma – que és un fet objectivable -?. Dic això perquè recentment tenim un noi francès a la feina i, és clar, l’accent el delata, però a banda d’això, no ens preocupen coses tan diferents.
Finalment, potser t’agradaria formar part d’aquest grup de treball del PEC de l’Hospitalet o d’altre. Segur que enriquiries amb les teves aportacions i valoracions les discussions que es produiran. Pensa-t’ho. Pots posar-te en contacte tu mateixa amb la regidoria d’educació. Ja em diràs alguna cosa.
6.
Lluïsa Pons | 3 Desembre 2009 a les 4:50 PM
Bona tarda, primer de tot vull agrair l’oferiment per prendre part del grup de treball del PEC de l’Hospitalet o altre. Deixaré passar les festes nadalenques i potser, amb molt de gust, provaré l’experiència; el meu problema, com el de molts de nosaltres és la manca de temps, però potser ho faci. Gràcies de nou.
M’ha fet certa gràcia el comentari de Marbella, però aquest fet es pot considerar un cas excepcional i clarament mogut per un interès econòmic. És clar que la classe política està molt contenta de tenir tan honorables visitants, i tradueixen a l’àrab els cartells publicitaris i el que faci falta, però puc assegurarte que una majoria dels ciutadans de Marbella no estan d’acord en aquestes manifestacions i comportaments.
De tota manera no és un exemple de comportament social generalitzat a qualsevol altra ciutat on la majoria de residents siguin de classe treballadora; potser la cosa cambiaria si un bon dia el rei Fahd passegés amb el seu Rolls pel barri de la Florida i fes inversions milionàries en infraestructures per a la ciutat.
En l’últim comentari surt el tema del patriotisme????. Estem tractant i debatint el tema principal del bloc que és “Acogida i cohesió social al barri i a l’escola” i el tema està derivant en altres qüestions com el sentiment patriota i sóc de l’opinió que ningú pot sentir-se patriota d’un país que no és el seu, ni tampoc es tracta d’aixó, només volem una convivència i un comportament adequat i respectuós dins l’entorn escollit per conviuire.
D’altra banda us convido a llegir una columna de “La Vanguardia” del passat 23 de novembre, titulada “El hambre i la picaresca”. Me la va enviar la Soledad Villar, amiga i mare d’exalumnes del col.legi Pau Casals i realment la creença de la “picaresca espanyola” es veu superada per la picaresca que demostren persones d’altres nacionalitats.
Lluïsa
7.
ampashospitalet | 9 Desembre 2009 a les 8:48 PM
Perdona per trigar tant a respondre però no tinc internet a casa i no sempre tinc temps de treballar tot el que voldria al blog. En quan al teu comentari sobre el rei Fad jo sóc una persona amb molts “prejudicis”. M’explico: entre una persona amb una fortuna material desmesurada – com es pot aconseguir una acumulació de riquesa així?…… – i una altra que ha de lluitar dia a dia per sobreviure, no puc evitar posar-me al costa del més dèbil que “només”pot invertir la seva capacitat de treballar. Quan era jove el pobre, el rodamón, l’orfe, inspiraven un sentiment de compassió i tendresa. Avui dia, exponents màxims del fracàs social, provoquen un rebuig que no es correspon al discurs políticament correcte de drets humans, solidaritat, justícia social…. termes que, de mal utilitzar-los, s’estan buidant de significat. A la nostra ciutat hi ha gent que pateix molt. Famílies senceres que han de dormir en una habitació d’un pis compartit amb d’altres. Joves sense cap projecte de futur perquè no troben el seu lloc a la nostra societat i no entenen perquè han hagut de deixar avis, cosins, amics…. que els tant enyorats pares són uns autèntics desconeguts i, a sobre, en moltes ocasions, cadascú ha refet la seva vida per separat, i han de conviure amb madrastres, padrastres, germanastres que no esperaven trobar. Parlar de diferències generacionals és un eufemismes, ja que molt sovint el sentiment que es transmet és d’autèntic odi.
I amb tot això, com no s’han de produir dificultats de convivència, malestar social? Segur que tu i jo individualment no podem donar cap resposta. Però hi han responsables polítics, treballadors familiars, educadors de carrer (en alguns casos de despatx), treballadors socials, serveis psicològics, serveis pedagògics, equips d’atenció a la infància……………. Com es gestionen els recursos? Quina és la respectiva competència professional? Com s’avalua la tasca professional en termes d’eficiència?.
És clar que hi ha una responsabilitat individual, familiar i ciutadana, i la gent com tu i jo ho tenim força clar. Altres persones senzillament no tenen clara la seva dimensió política i social. Però tenim una estructura administrativa de l’estat que sosté de forma inequívoca que hisenda som tots – menys les grans fortunes, curiosament – i arriba final de mes i amb la nòmina pagues els teus impostos sense possibilitat d’aplaçament. Però si no es tracta de fer caixa, no es desenvolupa la fermesa necessària per sostenir la convivència als carrers – i no parlo d’augmentar els números policials -.
I desprès de tot això: què podrien fer tu i jo i les persones corrents per millorar els nostres carrers, els nostres barris, la nostra ciutat? S’accepten idees i suggerències.
Per cert Mª Llu:isa, els grups han començat la primera reunió. Et pots enganxar a la segona que de ben segur és la propera setmana (seran 5 sessions en total). Si t’animes comenta-m’ho.